ETIQUETES
Des que tinc cinc cèntims de sentit comú que vaig dient que soc d´esquerres. Al principi, quan era jove, molt d´esquerres; després una mica menys; ara... crec que continuo essent d´esquerres, malgrat que, el fet d´etiquetar-me “lateralment” pel que fa a les idees, pot provocar en els meus interlocutors una reacció determinada : d´identificació o de refús. Una reacció precipitada, un biaix que condiciona la comunicació.
És per això que cada cop em resisteixo més a marcar perfil identitari pel que fa a les etiquetes que poden provocar aquella reacció i prefereixo anar pel món amb la mirada i la ment obertes, escoltant i parlant sense complexes però evitant, si pot ser, l´etiquetatge. No sé si m´explico!.
Tots necessitem sentir-nos part d´algun col.lectiu : família, poble, barri,...aquests elements cohesionen i ajuden a la socialització i a l´equilibri emocional; ara bé, també n hi ha d´altres elements : el partit, la fe religiosa, el sentiment nacional, o simplement els colors del teu equip que t´ubiquen en un determinat prestatge de l´aparador social.
A més a més l´etiqueta identitària : “Sóc d´esquerres” no t´agermana ni et concilia amb tota la gent d´esquerres perquè a dins d´aquest genèric apareixen moltes subfamílies cadascuna amb la seva recepta diferencial de veritat, de relativitat o simplement de deliri. Imagineu el ventall de postures des del PSC, per exemple fins a la CUP o del PNV fins a BILDU en l´àmbit nacional.
No us passa que sovint que et sents millor amb una persona de la família “rival” que no pas amb un “energumen” dels “teus”. Em ve al cap aquella famosa frase de no sé qui “ Yo ya no soy de los nuestros”. (Continuarà).
SER D´ESQUERRES
Genèrics com els “nostres o els altres”, els “bons i els dolents”, els “de casa i els de fora”,... que serveixen per a situar-nos, per a ubicar-nos ,però que molt sovint són erràtics a més d´injustos per excloents.
“Un ciutadà qualsevol, fins i tot considerant-se i sentint-se d´esquerres, s´expressa i es comporta moltes vegades com un “franquista” de tota la vida” . Aquesta frase és del gran Joan Fuster en el seu llibret “Viure per viure”. I jo em pregunto aleshores, malgrat la resistència a postular-me d´esquerres de manera precipitada :
En què consisteix ser d´esquerres?
Evidentment no tan sols en exhibir el carnet del partit o en postular-te com a tal.
Per a mi ser d´esquerres és tenir uns valors universals de justícia, d´igualtat, de dignitat, de distribució de recursos, d´ emancipació,... podria seguir amb la llista, però no tan sols en tenir aquests valors sinó també tenir una actitud coherent amb tot el que prediques, una actitud proactiva davant la vida, la societat, el medi ambient,...
Ser d´esquerres és empatitzar amb tot aquell que pateix i mostrar sensibilitat al respecte.
Ser d´esquerres és no posar-te de perfil o adoptar una postura cínica i catastrofista davant les adversitats o donar-li sempre la culpa als altres, al govern, a l´ajuntament, als americans,...Es tracta de respondre a la pregunta : Bé, i tu què fas per canviar tot això, apart de queixar-te?
Ser d´esquerres és ser conscients dels privilegis dels que gaudim pel fet de viure en societats democràtiques i avançades, (malgrat els retrocessos i les amenaces actuals) i no amagar o justificar aquests privilegis. El fet d´haver nascut a Europa o a Amèrica del Nord, ... ja és en si una sort que no han tingut les persones que han nascut en el que Pau Donés anomenava “la cara mala” : a l´Àfrica , a Centramèrica,...
Ser d´esquerres és doncs, simplificant-ho molt i conscient de la polèmica que això pot provocar, ser una persona decent, una bona persona o més encara, una “persona”. I no pel fet d´etiquetar-te com a tal o de lluir el carnet del partit...sinó perquè no ser així significa ser lo contrari, és a dir insensible, insolidari, egoista, fins i tot una mica neci i insensat. (Continuarà).
o SER DE DRETES?
No és per tant transcendental l´etiqueta (esquerra o dreta) sinó el que hi ha al darrera de la mateixa i amb això si que soc radical i clar. Les postures o les actituds egoistes i insolidàries són irresponsables i injustes i condueixen al dolor, a la frustració i a l´explosió social, a la conflictivitat, a la bullanga, a la guerra.
Em sembla una mica ridícul aquesta mena de manual de la persona d´esquerres que acabo d´expressar perquè no pretenc ni molt menys donar lliçons a ningú; es tracta d´una simple reflexió en veu alta. I aleshores continuo :
Si ser d´esquerres és tot això , ser de dretes és tot el contrari? És ser injust, insolidari, egoista,... fins i tot una mica neci o insensat?
Doncs francament no vull ser categòric en la resposta però diria que algunes persones, unes poques, si que ho són. Són els que realment gaudeixen d´aquests privilegis i injustícies i són partidaris de mantenir-los, però hi ha una gran massa de gent, sociològicament d´esquerres, però que es postula o que vota a la dreta per confusió, per arrogància o a despit, com a vot de càstig.
Per què ho fan ?
Bàsicament per confusió : voten “malament”, equivocats, es deixen enredar pel discurs populista de la dreta o la extrema dreta, tiren pedres a la seva teulada i ho fan sovint cofois de la seva proesa. Ara bé no acostumen a reconèixer-ho.
També com a revenja o a despit pel descontrol o les errades dels polítics “d´esquerres”, sovint més preocupats per marcar perfil propi que per solucionar problemes.
Per nihilisme, una actitud cínica i pessimista que no soluciona res i que no aporta més que derrotisme, escepticisme, negacionisme,...sempre veuen el got mig buit o buit del tot.
També hi ha alguns que són coherents amb la seva posició de privilegi respecte a la resta i voten conscientment a la dreta, faltaria més! (continuarà)
Per què dic que aquests són una mica necis i insensats? Doncs perquè les situacions d´injustícia, d´exclusió i de marginació que generen els privilegis sempre acaben explotant. Hi ha molta gent privilegiada i no tots són un Elon Musk o un Jeff Bezos. Aquestes persones també tenen molt a perdre en una situació d´inestabilitat.
Molt bé, i arribats a aquest punt tornem a la qüestió de les etiquetes i els perfils amb les que començava la meva reflexió.
He reivindicat valors com la solidaritat, la justícia, l´empatia,...com a patrimoni de l´esquerra, però no són exclusius de l´esquerra. La “dreta” tradicionalment ha estat més defensora de valors com l´ordre, la propietat, la família, els beneficis, que no són monopoli seu, però estic segur que també defensen els primers. És a dir que no hi ha una línia clara divisòria entre el que defensa una i l´altra. Tot és molt relatiu i depèn molt de matisos o de biaixos particulars : el carisma de la persona que els defensi, l´assertivitat amb que es manifesti, l´eloqüència, etc...I no parlem ja de la post veritat, de les fake news, del poder dels mitjans de comunicació,...
Aleshores, no seria més convenient de cara al consens el fet de centrar-se en les idees i els conceptes a l´hora del debat polític saltant per sobre de les etiquetes i dels perfils identitaris?
No creieu que tan important o més que el fet de guanyar adeptes és el fet de no crear-se rivals pel sol fet de postular-te d´un cantó o de l´altre?
No penseu que degut al cansament que provoca el debat “parlamentari” hem d´inventar noves formes de relació basades en el respecte i el reconeixement reals dels oponents polítics?
I aquí ho deixo, de moment.
Rafa Higueras, La Granada, agost del 2022
