dimecres, 10 d’agost del 2022

ETIQUETES

 

ETIQUETES

Des que tinc cinc cèntims de sentit comú que vaig dient que soc d´esquerres. Al principi, quan era jove, molt d´esquerres; després una mica menys; ara... crec que continuo essent d´esquerres, malgrat que, el fet d´etiquetar-me “lateralment” pel que fa a les idees,  pot provocar en els meus interlocutors una reacció determinada : d´identificació o de refús. Una reacció precipitada, un biaix que condiciona la comunicació.

És per això que cada cop em resisteixo més a marcar perfil identitari pel que fa a les etiquetes que poden provocar aquella reacció i prefereixo anar pel món amb la mirada i la ment obertes, escoltant i parlant sense complexes però evitant, si pot ser, l´etiquetatge. No sé si m´explico!.

Tots necessitem sentir-nos part d´algun col.lectiu : família, poble, barri,...aquests elements cohesionen i ajuden a la socialització i a l´equilibri emocional; ara bé, també n hi ha d´altres elements : el partit, la fe religiosa, el sentiment nacional, o simplement els colors del teu equip que t´ubiquen en un determinat prestatge de l´aparador social.

A més  a més l´etiqueta identitària : “Sóc d´esquerres” no t´agermana ni et concilia amb tota la gent d´esquerres perquè a dins d´aquest genèric apareixen moltes subfamílies cadascuna amb la seva recepta diferencial de veritat, de relativitat o simplement de deliri. Imagineu el ventall de postures des del PSC, per exemple fins a la CUP o del PNV fins a BILDU en l´àmbit nacional.

No us passa que sovint que et sents millor amb una persona de la família “rival” que no pas amb un “energumen” dels “teus”. Em ve al cap aquella famosa frase de no sé qui “ Yo ya no soy de los nuestros”. (Continuarà).    

SER D´ESQUERRES

Genèrics com els “nostres o els altres”, els “bons i els dolents”, els “de casa i els de fora”,... que serveixen per a situar-nos, per a ubicar-nos ,però que molt sovint són erràtics  a més d´injustos per excloents.

“Un ciutadà qualsevol, fins i tot considerant-se i sentint-se d´esquerres, s´expressa i es comporta moltes vegades com un “franquista” de tota la vida” . Aquesta frase és del gran       Joan Fuster en el seu llibret “Viure per viure”. I jo em pregunto aleshores, malgrat la resistència a postular-me d´esquerres de manera precipitada :

En què consisteix ser d´esquerres?

Evidentment no tan sols en exhibir el carnet del partit o en postular-te com a tal.

Per a mi ser d´esquerres és tenir uns valors universals de justícia, d´igualtat, de dignitat, de distribució de recursos, d´ emancipació,... podria seguir amb la llista, però no tan sols en tenir aquests valors sinó també tenir una actitud coherent amb tot el que prediques, una actitud proactiva davant la vida, la societat, el medi ambient,...

Ser d´esquerres és empatitzar amb tot aquell que pateix i mostrar sensibilitat al respecte.

Ser d´esquerres és no posar-te de perfil o adoptar una postura cínica i catastrofista davant les adversitats o donar-li sempre la culpa als altres, al govern, a l´ajuntament, als americans,...Es tracta de respondre a la pregunta : Bé, i tu què fas per canviar tot això, apart de queixar-te?

Ser d´esquerres és ser conscients dels privilegis dels que gaudim pel fet de viure en societats democràtiques i avançades, (malgrat els retrocessos i les amenaces actuals)  i no amagar o justificar aquests privilegis. El fet d´haver nascut a Europa o a Amèrica del Nord, ... ja és en si una sort que no han tingut les persones que han nascut en el  que  Pau Donés anomenava “la cara mala” : a l´Àfrica , a Centramèrica,...

Ser d´esquerres és doncs, simplificant-ho molt i conscient de la polèmica que això pot  provocar, ser una persona decent, una bona persona o més encara, una “persona”. I no pel fet d´etiquetar-te com a tal o de lluir el carnet del partit...sinó perquè no ser així significa ser lo contrari, és a dir insensible, insolidari, egoista, fins i tot una mica neci i insensat.  (Continuarà).

o SER DE DRETES?

No és per tant transcendental l´etiqueta (esquerra o dreta) sinó el que hi ha al darrera de la mateixa i amb això si que soc radical i clar. Les postures o les actituds egoistes i insolidàries són irresponsables i injustes i condueixen al dolor, a la frustració i a l´explosió social, a la conflictivitat, a la bullanga, a la guerra.

Em sembla una mica ridícul aquesta mena de manual de la persona d´esquerres que acabo d´expressar perquè no pretenc ni molt menys donar lliçons a ningú; es tracta d´una simple reflexió en veu alta. I aleshores continuo :

Si ser d´esquerres és tot això , ser de dretes és tot el contrari? És ser injust, insolidari, egoista,... fins i tot una mica neci o insensat?

Doncs francament no vull ser categòric en la resposta però diria que algunes persones, unes poques,  si que ho són. Són els que realment gaudeixen d´aquests privilegis i injustícies i són partidaris de mantenir-los, però  hi ha una gran massa de gent, sociològicament d´esquerres, però que es postula o que vota a la dreta per confusió, per arrogància o a despit, com a vot de càstig.

Per què ho fan ?

Bàsicament per confusió : voten “malament”, equivocats, es deixen enredar pel discurs populista de la dreta o la extrema dreta, tiren pedres a la seva teulada i ho fan sovint cofois de la seva proesa. Ara bé no acostumen a reconèixer-ho.

 

També com a revenja o a despit  pel descontrol o les errades dels polítics “d´esquerres”, sovint més preocupats per marcar perfil propi que per solucionar problemes.

Per nihilisme, una actitud cínica i pessimista que no soluciona res i que no aporta més que derrotisme, escepticisme, negacionisme,...sempre veuen el got mig buit o buit del tot.

També hi ha alguns que són coherents amb la seva posició de privilegi respecte a la resta i voten conscientment a la dreta, faltaria més! (continuarà)

Per què dic que aquests són una mica necis i insensats? Doncs perquè les situacions d´injustícia, d´exclusió i de marginació que generen els privilegis sempre acaben explotant. Hi ha molta gent privilegiada i no tots són un Elon Musk o un  Jeff Bezos. Aquestes persones també tenen molt a perdre en una situació d´inestabilitat.

Molt bé, i arribats a aquest punt tornem a la qüestió de les etiquetes i els perfils  amb les que començava la meva reflexió.

He reivindicat valors com la solidaritat, la justícia, l´empatia,...com a patrimoni de l´esquerra, però no són exclusius de l´esquerra. La “dreta” tradicionalment ha estat més defensora de valors com l´ordre, la propietat, la família, els beneficis, que no són monopoli seu, però estic segur que també defensen els primers. És a dir que no hi ha una línia clara divisòria entre el que defensa una i l´altra. Tot és molt relatiu i depèn molt de matisos o de biaixos particulars : el carisma de la persona que els defensi, l´assertivitat amb que es manifesti, l´eloqüència, etc...I no parlem ja de la post veritat, de les fake news, del poder dels mitjans de comunicació,...

Aleshores, no seria més convenient de cara al consens el fet de centrar-se en les idees i els conceptes a l´hora del debat polític saltant per sobre de les etiquetes i dels perfils identitaris?

No creieu que tan important o més que el fet de guanyar adeptes és el fet de no crear-se rivals pel sol fet de postular-te d´un cantó o de l´altre?

No penseu que degut al cansament que provoca el debat “parlamentari” hem d´inventar noves formes de relació basades en el respecte i el reconeixement reals dels oponents polítics?

I aquí ho deixo, de moment.

 

Rafa Higueras,                                      La Granada, agost del 2022

dimecres, 29 de juny del 2022

 

DESOLACIÓ

Contemplar les imatges de la setmana passada en la frontera de Melilla em provoquen a parts iguals dolor i vergonya.

Dolor profund perquè són éssers humans els que amunteguen de manera bàrbara i cruel com si de mercaderies – no ja d´animals - es tractès. Dolor de l´ànima que s´encongeix davant de tanta brutalitat i embrutiment per part d´uns agents que representa que són servidors de l´ordre públic.

Vergonya com a persona civilitzada que pensa en la sort que ha tingut de nèixer - com deia Pau Donés, en la  “cara buena” i no en la  mala . I conscient d´aquesta sort contemplo i denuncio que  la immigració (legal o il.legal) no és més que  una mena de “justícia poètica” que fa que les diferències de nivell de vida tendeixin a igualar-se – almenys aquesta és la pretensió dels que emigren-.

A aquestes persones tan dignes i tan “estupendes” que s´indignen davant la crisi migratòria i les “avalanchas humanas” i que clamen per a que es quedin al seu país, jo els hi pregunto :

I tu que faries si haguessis vingut al món en un país com Mali, Sudan, Gàmbia,...i la vida et neguès allò més elemental, la dignitat?   Què faries tu si no poguessis donar de menjar als teus fills?

 Et quedaries assegut a la porta de casa esperant que els temps canviessin?

Li recordaria a aquestes persones tan dignes i tan “estupendes” el deute històric que tenim els països rics amb els pobres. A què es deu el desenvolupament occidental si no és al colonialisme dels segles XVI XVII i XVIII i a l´imperialisme i al capitalisme salvatge dels XIX i XX?

Li preguntaria a aquestes persones tan dignes i tan “estupendes” si el seu “cuajo” sí, “cuajo moral” els permet acceptar les mercaderies provinents d´aquest països en forma de combustibles, aliments o materies primeres, i en canvi rebutjar a les persones.

Si senyors i senyores dignes i “estupendes” ,la immigració no és més que la infanteria de l´exèrcit dels perdedors de la història, que intenta compensar amb les seves tronades armes (kayucos, pasteres, salts,…) el gran desequilibri mundial en el repartiment de la riquesa.

Resti tranquil.la també la conciència del president Pedro Sánchez tan crític davant els fets de la platja del Tarajal , tan sol.lícit amb els immigrants de l´Aquarius i tan comprensiu també amb la bàrbara actuació de la policia marroquina al servei del nostre soci preferent del Nord d´Africa que ens permet externalitzar la nostra frontera al preu de 37 morts de persones innocents.

I no soc tan benèit de clamar per mesures utòpiques com seria la de obertura de fronteres. No podem ser tan cínics, això seria caòtic. Però mentre no es contempli la veritable causa de les migracions , que no és altra que la de la desigualtat i la desesperació, continuarem assistint a tragèdies com la de la setmana passada.



Rafa Higueras, Solidaris de La Granada               28 de juny de 2022

divendres, 4 de febrer del 2022

LA MERDA DELS AVIS

 

La merda dels avis.

 

Aquesta és una carta crua però necessària.

Quant pagaries tu per no haver-li de treure la merda del cul a un avi o àvia, encara que aquest fos el teu pare o la teva mare?

Quant estaries disposat a pagar per no haver-te de trobar mai en la tesitura de que te la haguessin de treure a tu?

Us heu trobat mai en alguna d´aquestes situacions?

Heu pensat mai que us podeu arribar a trobar?

Mentre no s´inventi el fàrmac per a que els avis no caguin - i dic els avis amb tot el respecte i consideració perquè són ells els dependents  - sabeu qui fa aquesta feina?

 

Apart de les residències, en la majoria de casos  recauen en unes dones anònimes que tots hem vist acompanyant-los o empenyent el seu cotxet pels carrers; unes dones baixetes i morenes de parla melosa i fluïda, dones equatorianes, bolivianes, hondurenyes,... també magrebines.

Són elles les encarregades d´acompanyar-los les 24 hores del dia amb 36 de dret de descans setmanal. Són elles les que suporten el caràcter agre o les preguntes reiterades o els desvaris.Són elles les que també li treuen la merda del cul.

I són elles les que s´enfronten sovint a la desconsideració i al menyspreu, quan no al regateig indigne del que diu la llei en materia de drets laborals.

Sí, són elles, “les panchites” com se les anomena amb aire hipòcrita de superioritat, les que estan aguantant les deficiències del sistema públic pel que fa a la dependència, residències i centres de dia.

Per a totes elles el meu reconeixement i gratitud.

 

Rafa Higueras,

La Granada 16/1/22

 

 

La mierda de los abuelos

 

Ésta es una carta cruda pero necesaria.

¿Cuánto estarías dispuesto a pagar por no tener que quitarle la mierda del culo a un abuelo o abuela, aunque éste fuese tu padre o tu madre?

¿Cuánto estarías dispuesto a pagar por no tener que encontrarte nunca en la tesitura de que te la tuviesen que quitar a ti?

¿Te has encontrado alguna vez en alguna de estas dos situaciones?

¿Has llegado a pensar que algún día te puede llegar a pasar?

Mientras no se invente el fármaco para que los abuelos no caguen – y digo los abuelos con todo el respeto y consideración porque son ellos los dependientes – ¿sabes quien hace este trabajo?

Aparte de las residencias, en la mayoría de casos recae en una mujeres anónimas que todos hemos visto acompañándolos o empujando sus carritos por las calles; unas mujeres bajitas i morenas de habla melosa y fluida, mujeres ecuatorianas, bolivianas, hondureñas,… también magrebís.

Son ellas las encargadas de acompañarlos las 24 horas del dia con 36 de derecho al descanso semanal. Son ellas las que aguantan el carácter agrio o las preguntas reiteradas o los desvaríos. Son ellas también las que les quitan la mierda del culo.

Y son ellas las que se enfrentan a menudo a la desconsideración y al desprecio, cuando no al regateo indigno de lo que marca la ley en materia de derechos laborales.

Sí, son ellas, las “panchitas”,como se las denomina con aire hipócrita de superioridad, las que están aguantando las deficiencias del sistema público en lo que respecta a la dependencia, residencias y centros de día.

Para todas ellas mi reconocimiento y gratitud.

Rafa Higueras, La Granada a 16/1/22