DESIDEOLOGITZAR LA VIDA EN GENERAL.
Desideologitzar, malgrat el “palabro”, significa treure la ideologia de la presa de decisions, de la comunicació, de les relacions,... etc.
Si aconseguíssim desideologitzar-nos la nostra vida seria més fàcil, més autèntica, més plena i més lliure.
La ideologia ens obliga a veure la vida d´ un color determinat. Ens empeny a relacionar-nos o a informar-nos preferentment amb els nostres afins i a defugir a tot allò que sigui d´un color diferent o que olori a heretgia.
Això empeny a molts de nosaltres a tenir actituds fanàtiques, sectàries , supersticioses,.. que dificulten la relació social i la convivència.
La política i la religió són dos terrenys en els que els individus sectaris se senten còmodes i segurs lluny dels que discrepen d´ells , siguin aquests els veïns, els amics, o els familiars.
Al llarg de la història hi ha hagut molts moviments pendulars en els que l´ésser humà s´ha vist en el dilema de abaixar el cap i continuar amb els antics postulats o bé alçar-lo i atrevir-se a mirar el món amb humilitat i amb curiositat, però també amb coratge i valentia : el renaixement, la il.lustració, la signatura de les cartes universals de les Nacions Unides,...Moments de llum , enfront de moments de tenebres.
Avenços i retrocessos,... la dinàmica de la humanitat.
Quan parles amb la gent del carrer una de les expressions que més s´escolten és la de : No anem bé!
La perspectiva econòmica és més que preocupant. El mateix passa a nivell de medi ambient : les amenaces derivades dels abusos dels recursos naturals no presagien un futur prometedor.
A nivell social i relacional es palpa un cabreig general quan no un sarcasme destructiu que ens empeny a defensar allò nostre (“primer els de casa”, “Amèrica first!!”) per damunt de tot i a oblidar-nos de que vivim en societat. Prou feina tenim d´arribar a final de mes!!
Però vaig a la política, que en teoria hauria de servir per a resoldre els problemes de tots i a fer-nos la vida més fàcil. Els polítics i les polítiques són aquells professionals de la “cosa pública” que nosaltres hem escollit per a que ens representin i ens ajudin a superar les dificultats. Pensem que només pel fet d´exercir el dret de vot cada x anys n´hi ha prou per a que les coses siguin més fàcils i és evident que no és així.
El “mantra” de que vivim en democràcia no garanteix que així sigui o en tot cas, aquesta democràcia té mancances que ens haurien d´alertar profundament : la exclusió social, la manca de sostre, la manca de projecte vital, la creixent pobresa, la immigració.. No anem bé!! És evident que no anem bé i pel que sembla els polítics, la classe política, en lloc d´ arromangar-se i deixar les seves diferències de banda, el que fan és parapetar-se cada cop més darrere les seves sigles o les seves banderes.
Semblava que la epidèmia del COVID podia servir com a catalitzador de noves formes de fer política, però sembla ser que no, que la política o allò polític no ens traurà de l´atzucac en que ens hi trobem. Hem d´inventar noves formes de fer política i superar l´actual per frustrant i per inoperant. No podem esperar a que vingui una altra crisi – encara no hem sortit d´aquesta – per a que petin les costures del sistema i no tinguem més remei que cosir-ne unes de noves. Potser seria massa tard i no vull posar-me apocal.líptic.
Els polítics no s´entenen ni a nivell local, ni nacional, ni estatal,...quin desori!! Cadascú explica la pel.lícula de la manera que més l´interessa , els parlaments esdevenen tabernes en els que els diputats criden, o colpegen les tarimes com si fossin hoolligans ,la mentida i l´escarni formen part del paisatge... quina pena !.Què podem fer? O què no podem fer?
El que tinc clar és que el que no podem fer és no fer res. La indiferència és una actitud més nociva del que sembla. Posar-nos de perfil o amagar el cap sota l´ala ens acabarà perjudicant de manera directa o indirecta. Quan hi ha un problema hem d´actuar per solucionar-lo per intel·ligència però també per dignitat.
Aleshores, si el que no podem fer és no fer res,... què fem?
He comentat abans que un dels ingredients que més intoxiquen la convivència és el de la ideologia, el credo, la doctrina. El fet de posicionar-te en un determinat front sempre provocarà les mirades de recel ,quan no d´hostilitat, dels que són d´una altra ideologia. Per compensació (llei d´acció i reacció) provocarà una radicalització i una reafirmació dels contraris En realitat això no hauria de ser així. No passa res perquè jo sigui de dretes i tu d´esquerres, perquè jo sigui catòlic i tu siguis agnòstic,... però aquestes diferències que a nivell de carrer o de família s´accepten i se superen, si les traslladem a altres escenaris ja la cosa es complica. Sigui el congrés de diputats, el parlament de Catalunya o els plens de molts ajuntaments, l´espectacle està servit i és una pena pel que dèiem abans de que haurien de ser temples, àgores de la paraula i de la convivència. Models de enteniment i de superació de les diferències. Malauradament,... no és així.
Aquí hem de comentar el paper que juguen els partits polítics i els seus aparells interns en la obstrucció parlamentària i per tant en la dificultat de cercar solucions als problemes de la gent.
L´intercanvi de favors, el pactisme, les estratègies, l´interès superior, la disciplina de partit, la militància, l´obediència, etc asfixien la vida parlamentària i impossibiliten la presa de decisions.
Aquesta radicalització dels nostres representants, que haurien de ser models de tot el contrari, són extrapolats a la nostra vida i copiem la seva manera de fer : manca de diàleg, radicalisme, nivell d´exigència, desconfiança, malhumor ,... La incertesa per la situació econòmica tampoc ajuda; creix la inseguretat, baixa l´ autoestima ,..Quin panorama!!!
Moltes persones, davant aquest panorama opten per intentar salvar el seu xiringuito i s´obliden totalment dels problemes socials, creix la insolidaritat, l´individualisme i per tant afloren les receptes màgiques que ofereixen els líders populistes que apliquen aquella dita castellana de “A río revuelto ganancia de pescadores”. Aflora la insolidaritat, la indiferència i la perversió de valors: “la meva missió és la de salvar-me i salvar els meus, i si per a això he d´amagar el cap sota l´ala, doncs l´amago”.
Modestament crec que es tracta de tot el contrari. Es tracta de recuperar la confiança en les nostres potencialitats de canvi i actuar de manera més solidària. Si volguéssim podríem ser molt més efectius en l´assoliment de drets cívics, de condicions de treball i de vida,... És simplement qüestió de que ens ho comencem a creure. El canvi és possible i hi és al nostre abast. La història ha evolucionat en positiu en base al fet de compartir nous escenaris. És allò de la utopia i l´horitzó que malgrat la llunyania ens serveix per a avançar.
El camí no serà fàcil i trobarem la tira d´obstacles i trampes d´aquells que de manera interessada, però també de manera estúpida, intenten mantenir privilegis i sembrar la confusió. Ja he parlat abans dels populismes i de la seva toxicitat. He parlat de l espectacle patètic en que esdevenen les sessions parlamentàries en les que no existeix escolta ni bona voluntat per a superar problemes i cercar solucions.
Aleshores :
+ Com fer que la democràcia no sigui una paraula buida i s´ompli de contingut de progrés i de convivència?
+ Com fer que es prioritzi interès general a les misèries de partit o de classe?
+ Com recuperar la il.lusió per les coses de tots, per la cosa pública, per la política?
+ Com aconseguir que els parlaments siguin realment això, parlaments, àgores de gent responsable i sàvia que ens serveixen de model i vetllen pels nostres interessos?
Aquestes preguntes i moltes d´altres ens les hem de començar a fer i hem d´intentar buscar solucions compartides, acords. És possible que les possibles sortides trobin obstacles i pedres en el camí. És possible que s´hagi de rectificar per enfocar les sortides d´una altra manera. Però, us imagineu la tranquil·litat que donaria el fer de representant polític en un ajuntament o en un parlament i tenir la sensació de que tots els teus companys/es comparteixen la teva voluntat i no et posaran pals a les rodes.
Per posar un exemple metafòric , sería la sensació que deu experimentar un grup de persones que viatgen en un vehicle i de cop es produeix una avaria o un contratemps que afecta a tots. Oi que en aquesta situació tots compartim el mateix desig de treure el vehicle del fang?
Oi que en aquesta situació tots tindrem la tranquil·litat de que cadascú aportarà el millor d´ell mateix pel bé de tots?
Oi que a ningú se li acudirà d´acusar els altres per benefici propi?
Oi que experimentarem una sensació col.lectiva de germanor quan aconseguim treure el vehicle del fang?
Us imagineu fer política en unes situacions de lleialtat i de generositat semblants?
You may say I m a dreamer!! Pensareu que soc un somiador, però no sóc l´únic i val la pena intentar-ho. Tenim la obligació moral de cercar noves fórmules de gestió de la cosa pública.
Ens hem de posar mans a la feina i intentar capgirar aquesta situació.
Rafa Higueras
La Granada 1 de desembre de 2020
