EL PEATGE DE MARTORELL I ELS PRIVILEGIS
Amb l´alliberament d´una bona part dels peatges de les autopistes catalanes he experimentat una sensació rara : a l´alegria lògica derivada de l´estalvi econòmic – era usuari habitual del peatge de Martorell des de fa 32 anys – s´ha afegit una sensació de ... anem a dir “pèrdua de categoria” per fer servir una expressió entre sincera i respectuosa. M´explico : Visc al Penedès i això representa que no he patit les cues que es formen els caps de setmana i a diari en les hores punta per l´accés al nucli metropolità barceloní – jo sempre vaig contracorrent -. El fet d´anar per autopista també representa un privilegi respecte dels que anaven per carretera per estalviar-se el peatge. I per últim soc usuari del teletac, amb la qual cosa també m´estalviava les cues que es formaven als peatges.
En definitiva, era un “privilegiat”. Així em sentia i així ho manifesto i ara, aquest privilegi s´ha acabat, ja que s´ha produït un increment d´un 30% del trànsit en l´antiga AP-7, més camions, etc...
La pèrdua d´un privilegi pot donar lloc a dues actituds :
Primera .- La més primària : no ho accepto i començo la “pataleta” contra els governants, les concessionàries, els camioners,...Em dol acceptar que tothom té els mateixos drets que jo i per això em reboto.
Aquesta primera actitud admet alhora dues classificacions :
A) Entenc que tenia un privilegi, l´he perdut i protesto, malgrat saber que era un privilegi.
B) No entenc que era un privilegi i considero que era una realitat ajustada al que jo em mereixo : “ porqué yo lo valgo”.
Segona.- És la més civilitzada, la més estoica : És el que hi ha i com que jo no sóc més que ningú, toca compartir aquesta via amb tothom.
Aquesta sensació de pèrdua de privilegis em serveix per mirar cap el futur amb ulls de preocupació, però també amb ulls realistes.
Fa temps que ens alerten sobre els efectes del canvi climàtic. L´ estil de vida actual no és sostenible i haurem de fer modificacions. Però en aquesta “insostenibilitat” no tots tenim la mateixa responsabilitat. La petjada ecològica d´un senegalès no és la mateixa que la meva. I dic “la meva”. No cal mirar més amunt perquè sempre tenim tendència a rebotar responsabilitats vers països o societats més opulentes o malbaratadores de recursos : els americans són sempre el comodí perfecte. Un habitant del Senegal mitjà no crema els mateixos kgs o litres o kws de petroli de gas... dels que gasto jo i té el mateix dret, però ha nascut al Senegal i no a Barcelona. Ah! Que s´aguanti! Pensaran alguns. Que es quedi al seu país menjant tortitas de nyame o de tapioca i escalfant-se amb excrements de vaca.
Però com que l´habitant del Senegal o de Mali o de... té els mateixos drets i les mateixes aspiracions que jo, i a més a més ho veu pels mitjans de comunicació, doncs legítimament – jo faria el mateix- el que intenta és abandonar el seu país i arribar al paradís occidental on creu que lliguem els gossos amb llonganisses de Vic.
La immigració és el fenòmen de compensació de les diferències brutals que existeixen entre països rics i pobres. La immigració és com la infanteria de l´exèrcit dels “perdedors”, sempre avança. No s´atura mai. Ni davant murs, ni tanques, ni lleis hostils.
L´arribada d´immigrants està modificant la composició de la nostra societat. La seva presència és cada cop més evident, fins el punt de que existeixen zones , barris, escoles, en que són majoritaris.
Aquesta realitat juntament amb fenòmens com la crisi econòmica, la carestia dels habitatges, les deficients infrastructures dels serveis socials,... provoquen un fet pervers. Se´ls culpabilitza de tots els mals : la massificació, la carestia, la delinqüència, l´atur,...I no són ells els responsables. Ells, com faríem tots, el que fan és lluitar per tenir una vida digna, i això avui en dia ja és prou difícil.
Només falta que determinats partits de dreta o d´extrema dreta els assenyalin com els “cap de turc” de tots els nostres mals. I que determinats babaus s´ho empassin.
Crec que ens hem d´anar acostumant a compartir aquests “privilegis” que representa viure en un país segur, amb drets fonamentals garantits, i amb relatives oportunitats igual que compartim l´autopista des del dia 1 de setembre.
La Granada a 9 de setembre del 2021.
Rafa Higueras
